Llibertat i socialisme

Al Congrés de juliol, Ciutadans es va definir com un partit que recull les dues grans tradicions polítiques del pensament europeu: el socialisme democràtic i el liberalisme progressista. Aquesta formulació ha sobtat en un escenari, el de la política catalana, massa acostumat a les etiquetes simples, però buides a força d'abusar-ne, a les esquerres que prediquen la desigualtat, a les dretes que es diuen de centre. Com es pot ser socialista i liberal? No és barrejar naps i cols, coses que no tenen res a veure i que fins i tot són contradictòries?

El contrari del socialisme democràtic no és la llibertat, sinó el privilegi. El que s'oposa a la llibertat no és el socialisme, sinó l'opressió. Opressió i privilegi, vet aquí els dos pilars fonamentals del nacionalisme. Privilegi per als membres de la tribu, per als escollits, per als ungits pel dit de la fe, la llengua, la història o l'ètnia. I opressió i marginació per a la resta, per als dissidents, per als qui no creuen en els mites i les llegendes, per als qui no se sotmeten al dictat de la nació i dels seus nombrosos profetes.

Socialisme i liberalisme no són, ni de bon tros, incompatibles. Més aviat, el socialisme és liberal o no és socialisme. El que dóna sentit, precisament, al projecte socialista democràtic és la passió per la llibertat i els drets de tothom, més enllà de creences, orígens i idiomes. Així ho entenia el fundador del socialisme a Espanya, Pablo Iglesias, que ja advertia que "quienes contraponen liberalismo y socialismo, o no conocen el primero o no saben el verdadero objetivo del segundo". I així ho entenien també els socialistes de la transició i el darrer franquisme, que van encapçalar el seu XXVII Congrés, el 1976, amb un rotund i inequívoc "Socialismo es libertad".

És una llàstima que la direcció del principal partit que es reclama socialista a Catalunya hagi oblidat aquesta lliçó. I pretenguin vendre un socialisme d'esquena als ciutadans, que ha emprat els seus tres anys de govern no per fer-nos més lliures, sinó per fer encara més feixuga la pressió identitària sobre els catalans i sobre unes llibertats que només poden ser individuals. Un socialisme definitivament desfigurat, que ja no poden maquillar ni amb gestos populistes ni amb apel·lacions sentimentals. Un socialisme lligat a les oficines de garanties lingüístiques, a la immersió, a l'Estat residual, a la solidaritat restringida.

El PSC ha comès massa errors, ha traït massa vegades la confiança dels seus votants i simpatitzants, i ha perdut la seva capacitat de seduir els ciutadans progressistes, compromesos de debò amb la llibertat i els valors del socialisme. El dia 21 d'octubre, un històric dirigent i fundador del PSC, Julio Villacorta, feia explícit aquest fracàs i abandonava les files "socialistes" per participar en l'únic projecte capaç de reconciliar el millor del socialisme amb la defensa aferrissada de la llibertat: el de Ciutadans. L'abandonament de Villacorta deixa clar que el vell vaixell que va iniciar la seva navegació l'any 1980 s'ha desviat massa del camí i comença a fer aigües. Benvingut, company Julio. Les sigles poden canviar, però la lluita sempre és la mateixa.


Juan Antonio Cordero e- noticies 23-10-2006