Diada nacional de la hipocresia

El dia 21 de febrer va ser proclamat per la UNESCO, l'any 1999, Dia Internacional de la Llengua Materna. Però a Catalunya mereixeria que el celebréssim amb el nom que proposa el títol d'aquesta columna. La UNESCO va voler promoure amb aquesta celebració el reconeixement universal del dret de cada criatura a ser escolaritzat en la llengua que aprèn de la seva mare, en la seva llengua familiar bàsica. No es tracta d'un caprici gratuït, sinó que els esforços de l'organització internacional es justifiquen en nombrosos estudis que en proven la necessitat per garantir el normal i efectiu desenvolupament dels nens i les nenes. A Catalunya ens vam atipar, durant la dictadura i els primers anys de la transició, de sentir (i de cridar) en favor d'aquesta reivindicació elemental, justa i necessària. Anys després, amb la transició ben consumada, i malgrat la política ploranera dels diversos governs de la Generalitat que sempre veuen la mà usurpadora de "Madrid" disposada a "deturar el desenvolupament autonòmic", voldríem ser testimonis de l'escàndol d'aquells fervents advocats d'aquest dret, tantes vegades reclamat, davant un desenvolupament legislatiu i una pràctica política que fa que la meitat de la població no en pugui fruir. On són? O és que potser es tracta d'un dret unidireccional? No és acceptable l'argument segons el qual la defensa de la llengua és un objectiu primordial, davant del qual tots els altres s'han de sotmetre. Algun dia discutiré el grau en què la meva llengua està amenaçada, cosa difícil de creure per més esforços que facin per convèncer-nos els sociolingüistes (i a Catalunya n'hi ha més per metre quadrat que a qualsevol altra part del món, i molts són a la Generalitat). I no és acceptable perquè, essent el dret a l'ensenyament en llengua materna bàsic, no es podria fer servir cap altre dret, real o imaginari (com el dret de viure plenament en la pròpia llengua), com a justificació per reduir-lo o suprimir-lo. Comprenc perfectament que el dia d'avui no sigui objecte de grans celebracions a Catalunya. De fet, és un dia de vergonya "nacional". S'ha de tenir molta barra per mantenir impertèrrit que la immersió era nociva quan era en castellà, però que és meravellosa quan és en català. Per cert, parlant de llengües en perill d'extinció, com és que no ensenyem l'aranès a tot Catalunya?

Antonio Roig Ribé