Demòcrates d'estar per casa

Democràcia no és només sufragi universal. Qui així ho entengui té un greu problema. No és la dictadura de la majoria. Democràcia és respecte i defensa dels drets i les llibertats de tots i cadascun dels ciutadans. Que una majoria —absoluta o relativa— decideixi que una minoria no té els mateixos drets és feixisme. Que una majoria decideixi que els catalans de parla castellana són ciutadans de segona és feixisme. Que una majoria decideixi que els que no acaten el nacionalisme mereixen l'escarni i l'agressió és feixisme. Fins i tot que una majoria decideixi que l'important no són els ciutadans, sinó els territoris o la idea de nació, que la solidaritat entre conciutadans té límits, que companys de viatge són enemics... això no encaixa en la democràcia.

Els partits catalans, tots sense excepció, han jugat a un joc molt perillós. Al llarg dels anys han aconseguit configurar un espai d'irracionalitat en la ment de molta gent: han construït una nació. La nació de l'odi i la violència, del rebuig, de la discriminació. La nació dels ciutadans de primera i de segona, la dels bons catalans, la dels ruquets i les estelades, la dels xarnegos penedits, la de l'orgull, gairebé ètnic, de ser un poble únic.

Les amenaces i destrosses a seus i autocars del Partit Popular o les agressions rebudes per membres de Ciutadans son molt greus. Tot i així, no son el més greu del cas. Només són el que surt a la premsa.

Dia a dia moltes persones són víctimes de l'amenaça, de la coacció i fins i tot de l'agressió. On hem anat a parar, que tants treballadors poden ser despatxats per motius polítics (o lingüístics)? Com pot ser que professionals de la premsa es vegin relegats a feines denigrants per no ser, literalment, "prou catalanistes"? Algú em pot justificar l'escarni, la intimidació i les agressions físiques que pateixen alguns estudiants d'universitats catalanes per la seva afiliació política, i que no s'atreveixen a denunciar per por de represàlies?

Per a alguns som uns paranoics. Però jo els puc donar noms i cognoms d'afectats pels casos citats i molts altres. Per a aquests no hi ha paranoia, però tampoc democràcia. Ni llibertat.

Albert Roig e-noticies 26 octubre

Nacionalisme D'esquerres?

Nacionalisme d'esquerres?
La nació cultural és una fal•làcia. La pretensió de considerar que els drets individuals d'un col•lectiu humà deriven de la seva condició d'identitat cultural pot ser més o menys encertada, però identificar-la amb un territori delimitat és absurd, en el sentit que la nostra cultura no difereix essencialment de la dels nostres veïns en més grau del que difereix entre nosaltres mateixos. Si el nacionalisme es deriva del sentiment de pertinença a un determinat col•lectiu, el que és evident és que un manobre català se sent més identificat amb un manobre andalús o alemany que amb un empresari català. Jo, per exemple, em sento ciutadà del món, i poc tinc a compartir amb un ric propietari que es passi el dia entre reunions i manicures, malgrat que compartim ciutat. És en aquest sentit que el nacionalisme es manifesta com una eina política de les classes dominants per mantenir sota control les classes desfavorides. Així, la burgesia catalana controla la política regional des de fa més d'un segle (durant quaranta anys a les ordres d'un altre nacionalisme: ja sabem que els quartos no tenen pàtria) mitjançant la construcció d'un imaginari col•lectiu. Així ho explica el filòsof Avishai Margalit en la seva particular definició de nació: "Una nació s'ha definit com una societat que alimenta una mentida sobre els avantpassats i comparteix un odi comú envers els veïns. Per tant, la necessitat de mantenir una nació es basa en memòries falses i l'odi per tot aquell que no les comparteix". Una altra citació ens pot il•lustrar molt bé el que tracto d'explicar: "No és la consciència de l'home la que determina el seu ésser, sinó, per contra, l'ésser social és el que determina la seva consciència" (K. Marx). Dit d'una altra manera: la memòria col•lectiva condiciona la nostra manera d'entendre la realitat. És així com la classe política, al llarg dels anys i des que hi ha democràcia, ha anat manipulant la consciència col•lectiva i, amb ella, la lluita social i, per descomptat, la idea de nació: un concepte que va néixer com a escenificació de la lluita de classes —el conjunt de ciutadans lliures que reclamen la sobirania a la noblesa— s'ha acabat convertint en una excusa per posar fronteres entre iguals, per fer-los creure que són diferents, més encara: que són enemics. En resum: condemnar-los a un estatus d'inferioritat social, com ja denunciava Rosa Luxemburg fa ben bé un segle. Per això, enfront de la idealització banal d'una idea de nació abstracta, nosaltres defensem el patriotisme cívic; un concepte íntimament lligat al de ciutadania i al de sobirania popular; una actualització —compatible amb el món globalitzat— dels principis que van permetre a l'esquerra, amb tots els seus pros i contres, lluitar per la llibertat de tots els humans.

Albert Roig